Des dels 16 anys ha estat implicat en la política: va començar amb el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i des d’aleshores ha passat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Partit per la Independència (PI) i per Convergència i Unió (CiU). Ara Antoine Nolla es presenta com a cap de llista de la candidatura de Solidaritat per la Independència (SI) a Malgrat de Mar: “Per fi he trobat un partit que m’agrada, que té el full de ruta molt clar i que sap com podem arribar a la independència”.

Pocs mesos després del naixement del partit, Solidaritat es presenta a les eleccions municipals a Malgrat…

Crear una formació política a Malgrat és complicat, és una tasca difícil; sobretot si és una formació que vol la independència, que vol crear un Estat dins l’Europa del segle XXI… Solidaritat és un partit nascut fa només deu mesos, i les eleccions municipals han quedat molt a prop, però tenim un jovent que empenta de mala manera, que ens ha tirat endavant i que ha aconseguit que ens presentessim a les municipals. Una part d’aquest jovent no ha estat mai en política, és gent treballadora, gent del poble.

Que sigui gent que no ha estat mai en política, és un punt a favor o un punt en contra?

Un punt a favor, perquè és gent que no està gens contaminada, que no tenen els vicis dels partits polítics: la moderació, la poltrona… Nosaltres el que busquem és la participació ciutadana. Tota la gent que ha vingut ho ha fet perquè ha volgut, perquè creu en el projecte.

Tots els partits es presenten per guanyar les eleccions, però quin és l’objectiu a nivell realista?

Entrar a l’Ajuntament, aconseguir representació.

Heu pensat possibles pactes?

Això ho farem a partir del 23 de maig. El que sí puc assegurar és que no pactarem ni amb el PP, ni amb el PSC, ni amb Ciutadans ni amb Plataforma per Catalunya. Això ho tenim claríssim.

El programa marc de Solidaritat per a les eleccions municipals parla de la participació ciutadana i de promoure consultes. Quin tipus de consultes?

Consultes populars. Hi ha una distància abismal entre els partits i la gent del carrer. L’Ajuntament no pot continuar visquent d’esquenes al poble perquè l’Ajuntament som tots. Hem d’aconseguir que hi hagi participació a través de consultes, de la web i de qualsevol eina que tinguem, que la gent pugui donar la seva opinió sobre el que passa i sobre el que hauria de fer l’Ajuntament, cal una regeneració municipal. Malgrat fa molt temps que demana un altre tipus de política: la participació ciutadana. Si som representants del poble, el mínim que hem de fer és consultar el poble, escoltar-lo. Nosaltres volem la sobirania des de l’Ajuntament, som independentistes i creiem que la independència comença per casa meva, per casa del meu veí, pel carrer. A partir d’aquí podem començar a construir un bon Ajuntament. L’única manera de poder aconseguir cohesió és la cultura i la defensa de la nació catalana.

Calen més equipaments culturals?

No ho crec. El que cal és un Ajuntament compromès amb la gent, amb la cultura i amb la nació catalana. A Malgrat no tenim 11 de setembre! Fins ara la Diada l’ha feta sempre l’oposició perquè l’Ajuntament no se n’ha interessat. Si hi ha cultura hi ha cohesió i a la llarga també hi ha més ingressos econòmics. La cultura és l’única manera de transmetre el nostre coneixement, que som gent d’aquí i que estem lluitant per la sobirania nacional.

Els Ajuntaments s’han limitat a ser una empresa de serveis?

Els Ajuntaments són uns bons gestors, però també són entitats polítiques, perquè polítics ho som tots. Poden gestionar més enllà, poden buscar més recursos. A Malgrat els polítics de l’Ajuntament estan molt bé com estan, i no es preocupen. El projecte que hi ha ara a Malgrat està políticament esgotat, per això parlem de regeneració municipal, cal aire fresc, gent amb idees noves. Necessitem el nostre jovent, ens poden donar cinquanta mil idees i ens estan empentant: per què no obrim un casal de joves on la gent pugui anar a jugar al futbolí i no hagin de marxar fora? Què fem amb l’esport? Existeix la marca Malgrat? La gent coneix més Santa Susanna que Malgrat!

La situació de Malgrat…

Malgrat s’està morint, s’està convertint en un poble dormitori, i no ho volem. A Malgrat no s’ha potenciat el comerç, no s’ha potenciat el turisme, no s’han potenciat les empreses… Sabem que la solució és la independència però encara no hi hem arribat. De moment, si podem estar dins l’Ajuntament, treballarem perquè hi hagi cohesió social i participació ciutadana i perquè els problemes socials se solucionin.

El turisme és un dels motors econòmics de Malgrat…

A nivell turístic hem d’intentar que no sigui només el que hem tingut fins ara. A Malgrat tenim el turisme en una zona i el poble en una altra, i tenim molts llocs emblemàtics dins el municipi per ensenyar als turistes, que els coneguin! Si véns a Malgrat amb gent de fora, on els portes? Tenim museus? No. Tenim més història de la que ens pensem. Tenim balls populars. I tenim llocs emblemàtics. Els hem de potenciar!

Es parla de la reforma del Passeig Marítim…

Ara no és el moment de grans infraestructures sinó que en aquests moments la prioritat són les persones. No pot ser que quan tanquen els supermercats vegis gent gran recollint menjar… Primer són les persones. Cal potenciar el voluntariat, donar ajudes socials, saber quines són les necessitats de les persones i estar amb la gent del poble. Ara la gent gran no té ajudes, no hi ha voluntariat i no hi ha cohesió social, i Malgrat som tots. Els aspectes socials sempre condueixen cap a aspectes econòmics, porten un benefici econòmic al poble.

Com està el comerç?

Tenim una zona peatonal amb els carrers tallats per on pots passejar tranquil·lament, però no hi ha cap motivació perquè hi passegis, no hi ha botigues… Els nostres fills han de marxar fora, a Calella, a Pineda… No es queden aquí. Cal potenciar la gent emprenedora i fer que la gent es quedi aquí. A nivell circulatori Malgrat és un dels pocs pobles del Maresme on sempre t’ajuden a sortir del poble.

Problemes de mobilitat?

Entres a Malgrat i gairebé t’obliguen a sortir-ne, no obliguen a què la gent s’hi quedi. També hi ha problemes d’aparcament quan tenim llocs on fer pàrquings: es poden fer aparcaments elevats, per exemple.

No és el millor moment pel finançament dels Ajuntaments. Què fas quan has de donar més serveis amb menys pressupost?

Doncs es busquen els recursos, com s’estan buscant a tot arreu! Sí, hi ha una crisi econòmica. Doncs deixem estar les grans infraestructures i dediquem-nos a lluitar per la gent, que visquin a Malgrat i se sentin bé. Mentre hi hagi gent que hagi d’anar a buscar menjar al carrer o gent que passi penalitats i que no tingui cap tipus d’ajuda i que si no pots pagar et diguin que et venguis la casa… No. En aquests moments la inversió social és primordial.

Proposeu fixar el sou dels alcaldes i dels regidors…

Ningú de nosaltres vol viure de la política, la política és una cosa que has de sentir, un sentiment. Rebutgem la idea de la poltrona, d’agafar-te a la cadira, asseure’t i tenir un sou. Cal posar límits, tothom s’ha de buscar la vida, com te la busques tu i com se la busca tothom. Som representants del poble i no pot ser que l’estiguem cardant, no podem pensar que serà el poble el que ens doni de menjar.

Si Catalunya fos independent però el govern municipal continués essent el mateix, què hauria canviat la independència?

Tindríem molts més recursos per poder tirar endavant altres projectes. A banda dels 8.000 milions d’euros d’espoli que pateix Catalunya, amb la independència cada català podria guanyar 3.000 euros més a l’any. És des de l’Ajuntament on ha de començar la independència, que la gent vegi la realitat. Els pares de molts dels nostres militants eren andalusos i estan completament convençuts que, amb la independència, ens en sortiríem. No podem oblidar d’on venim, però tampoc podem oblidar on som, on estem.

I si no aconseguiu representació a les eleccions del 22 de maig?

Nosaltres ja hem posat la idea, i a partir d’aquí ja no hi ha marxa enrera.

Té 24 anys i és l’alcaldable més jove que es presenta a les eleccions municipals d’aquest diumenge a Malgrat de Mar. L’experiència amb la política d’en Dani Hernández, però, ve de fa temps. Afirma que la política sempre li ha agradat i, després de passar pel Partit Popular (PP) de Malgrat, d’on va marxar fa quatre anys, ara encapaçala la candidatura de Ciutadans al municipi: “El PP era com tots els partits, volien manar els quatre de sempre i no deixaven pas a la joventut, i el país l’aixeca la joventut. A Ciutadans som gent jove i amb idees noves”.

És la primera vegada que Ciutadans es presenta a les eleccions municipals a Malgrat. A les eleccions parlamentàries, amb un resultat de 211 vots, no vau arribar al mínim del tres per cent dels vots per aconseguir representació. Com us plantegeu aquestes eleccions?

Nosaltres anem a guanyar, però sabem que és molt complicat. L’objectiu és treure representació.

Un partit jove amb candidats joves que es presenta en un municipi on la seva alcaldessa pot acreditar vint anys d’experiència al capdavant d’un govern…

A la vida, quan es fan les coses? Entre els 20 i els 40 anys, quan ets jove i tens il·lusió. A partir dels 40 ja es comença a pensar en la jubilació i et tornes més conservador… Per superar aquesta crisi, ho hem de fer amb idees noves. Nosaltres som joves i tenim ganes de treballar pel futur del nostre poble. La nostra filosofia és treballar pel ciutadà.

L’economia és el tema central de la campanya…

El nostre objectiu serà reduir al màxim l’atur. Malgrat és un dels municipis del Maresme on més atur hi ha, amb una taxa de gairebé el disset per cent. El nostre objectiu serà potenciar i facilitar la creació de noves empreses. Creant empreses es creen llocs de treball, així que cal ajudar els joves i els emprenedors, qualsevol persona que vulgui desenvolupar una activitat econòmica aquí a Malgrat. Tot això crearà nous llocs de treball.

Com facilites la creació de noves empreses?

Fraccionant els pagaments. Per obrir i mantenir un negoci cal fer molts papers i també cal tenir diners, has de pagar. Mesures com fraccionar els pagaments, estar un any o dos sense pagar llicència d’obertura… Si dones facilitats, vindran els empresaris. En canvi, si no en dones, les persones que tenen diners no els volen invertir.

Ho ha fet bé l’últim govern PSC-PP?

Demanen molta documentació i s’han de pagar molts impostos, i no donen l’opció de poder-los pagar a terminis. Si quan arriba el moment de pagar, la cosa va malament, al final no pagues i tanques l’empresa. En canvi, si es donen facilitats, l’empresari pot anar aguantant i esperar que la situació millori. Quan vas a l’Ajuntament a fer un tràmit, triguen… Som una civilització informatitzada i tot hauria d’anar més ràpid, però és al revés! Vas a l’Ajuntament i es pensen que tu estàs al seu servei! És l’Ajuntament qui està al servei del ciutadà, i no al revés.

I el sector turístic?

A Malgrat el que ven és la platja, la gent que ve ho fa per la platja, i quan n’estan cansats marxen d’excursió a Barcelona o a Montserrat… No vénen a veure el patrimoni. Cal reformar el Passeig Marítim, que actualment està abandonat: no hi ha lavabos públics, les rajoles del passeig estan trencades i la gent cau, quan plou et mulles els peus… Al Passeig Marítim és on va tothom, també la gent del poble! És una vergonya! Es poden buscar subvencions perquè els hotelers reformin els seus hotels. També cal reformar l’avinguda dels Pins: ara fa pena, no hi ha ni una bombeta i quan hi passes a la nit fa por. D’altra banda, amb l’obertura de l’avinguda Barcelona es podrà mirar si es pot crear una zona hotelera amb els terrenys que hi queden al darrera.

I la zona dels càmpings, al Camí de la Pomereda?

També cal millorar-la, intentar enganxar-la amb el Passeig de Llevant i que quedi tot com una zona. També pel que fa al turisme, intentarem fer cursets gratuïts, sobretot d’hosteleria. La primera feina dels joves gairebé sempre és al Passeig Marítim, i han d’estar preparats. Parlarem amb l’Associació d’Empresaris del Sector Turístic per veure si és possible fer convenis de pràctiques i així anar formant els joves en aquest sector. I ajudarem els joves emprenedors amb assessorament gratuït. Al jove se l’ha d’incentivar perquè, si no, no veu un futur.

A banda dels cursets d’hosteleria, presenteu alguna altra proposta a nivell d’educació?

Volem que la guarderia pública sigui gratuïta. Si és pública, per què l’has de pagar com si fos privada?

Què en penseu del projecte del teatre-auditori?

No pensem que ara sigui un projecte prioritari, no és el moment de fer una obra que semblarà un castell! Ara cal centrar-se en allò social i en l’economia. Quan això estigui solucionat, ja podrem parlar del saló de congressos…

La pagesia també és un dels sectors econòmics de Malgrat…

Hem de promocionar la qualitat dels nostres productes, per exemple, el fesol del ganxet. Es poden fer les Jornades del Fesol del Ganxet i també d’altres productes. Des de l’Ajuntament, parlant amb la Cooperativa, podem promocionar els nostres productes a l’exterior.

Les queixes de robatoris als camps de Malgrat són habituals…

Cal millorar l’eficiència de les patrulles.

Més policia?

Hi ha prou policia, però cal fer-la més eficaç, ser més eficient a l’hora de fer les patrulles. Es pot dividir el municipi per zones: unes patrulles al Passeig Marítim, altres a la zona de càmpings i a la zona dels camps, unes altres patrulles al centre de Malgrat…

A Malgrat el petit comerç no passa pel seu millor moment…

Hem de potenciar el centre del poble perquè ara la meitat de les botigues estan tancades… A banda de facilitar l’obertura de noves empreses hauríem de crear noves zones de pàrquing perquè ara l’aparcament de darrera l’Església sempre està ple. A la gent li agrada anar als llocs amb cotxe i parar davant de la botiga. Des que no hi passen cotxes, el centre del poble ha quedat mort i totes les botigues van tancant… També cal millorar la circulació i fer que hi hagi més mobilitat. Ara la circulació és un desastre i si t’equivoques de carrer et fan anar a fer la volta a Blanes o a Pineda.

Al centre de Malgrat, on fas nous aparcaments?

Es pot mirar si els pàrquings del Liceu i de l’Església es poden fer subterranis.

La crisi també afecta les famílies…

També es poden fraccionar els impostos a les famílies, a totes les persones que tinguin problemes econòmics. Una de les nostres propostes és treballar per l’habitatge social: actualment a Malgrat no hi ha pisos de protecció ofical, i fan falta.

L’economia és una de les motivacions que mou la gent que treballa per la independència de Catalunya, els diners que de Catalunya van a Madrid i que no tornen…

El principal problema és que s’estan malgastant els recursos públics. El que no es pot fer ara és anar llançant diners amb cotxes oficials, amb càrrecs de confiança i amb ambaixades de Catalunya que no tenen cap poder jurídic… Si tots aquests diners es guardessin es podrien invertir en aspectes socials i econòmics. Cal eliminar tot això: quan tu vas a treballar, hi vas amb el teu cotxe o amb el tren o amb la bicicleta… Que cadascú vagi amb el seu cotxe, i estalviarem. El polític no veu la societat d’avui en dia, estan al seu lloc i pensen que poden fer el que volen.

El 25 d’abril de l’any passat es va celebrar la consulta sobre la independència a Malgrat. Què en penseu?

Hi estem en contra, és anticonstitucional. Nosaltres estem a favor d’una Catalunya dins Espanya, on es puguin parlar les dues llengües. Ens estem centrant massa en el català i hauríem de treballar en el català, el castellà i l’anglès. L’anglès és molt important: a Europa tothom el parla i aquí el parla bé molt poca gent.

Una cinquantena d’associacions de Malgrat de Mar han participat en la I Fira d’Entitats celebrada al municipi aquest dissabte. Tot i que el temps no va acompanyar la jornada, a les deu del matí el parc Francesc Macià era escenari de la primera edició de la Fira d’Entitats de Malgrat.

Grups culturals, esportius i medi ambientals, associacions de mares i pares i també de veïns i entitats que treballen en els camps de la salut i la solidaritat ocupaven les cinquanta carpes blanques distribuïdes arreu de la part més nova del parc Francesc Macià. L’objectiu era donar a conèixer la seva activitat i així atreure nous socis.

Fins les set de la tarda, diferents associacions van organitzar activitats i tallers per als assistents a la Fira. El Club Atletisme de Malgrat, la Fundació La Xarxa i l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) de l’escola Montserrat van ser les encarregades d’inaugurar, tot just oberta la Fira, les activitats dirigides al públic. Els tallers i els espectacles van seguir al llarg de tot el dia: espectacle de danses tradicionals de l’Esbart Dansaire Mar Blava; un partit d’exhibició d’hoquei del Club Patí Malgrat; demostració de xanques i malabars i tallers de percussió amb la Colla de Diables Ratpenatsinfernals; exhibició de Muay Thai i taller de Defensa amb l’AFEM i l’ADFS; un petita demostració musical amb la Colla de Geganters, i un concert coral amb els Amics de la Música. L’Esport Ciclista, l’Associació de Dones i l’Agrupació Sardanista Malgratenca La Barretina van tancar les activitats del dia.

Segons informa  l’Ajuntament, una enquesta realitzada per la regidoria de Cultura entre les entitats que van participar en aquesta primera fira indica que les associacions han qualificat l’acte amb una nota de notable.

Les entitats i la cultura

El Pla d’Acció Cultural de Malgrat, document aprovat pel ple municipal el març del 2009, ja recomanava la celebració d’una Fira d’Entitats per aconseguir que els ciutadans coneguessin les diferents associacions existents. L’estudi assenyalava la importància de les entitats a Malgrat com a dinamitzadores de l’activitat cultural i assenyalava la falta de relleu generacional com un dels problemes de la majoria d’entitats -amb l’excepció d’alguns grups com ara la Colla de Diables o el Grup Excursionista Malgratenc-.

Durant el ple municipal d’agost del 2010, l’Ajuntament va aprovar amb el suport de tots els partits polítics una moció presentada per ERC amb l’objectiu d’impulsar i promoure una fira d’entitats a Malgrat. En aquell moment, Carme Aubanell, regidora de Cultura, es va comprometre a buscar el finançament i les infraestructures per tirar endavant la Fira d’Entitats si les associacions hi estaven d’acord.

Ahir a la tarda els operaris encara s’afanyaven a enllestir alguns detalls de la Torre de la Vídua de Can Sala i del nou Arxiu Municipal. Mentre uns acabaven de fer les últimes pinzellades de pintura negra a la reixa que dóna pas a la finca altres treballaven dins la torre, fent els últims retocs a les finestres d’aquest edifici modernista.

Avui a les 12 del migdia, desenes de malgratencs i malgratenques omplien el carrer de Mar a l’espera de poder veure la nova Torre de Can Sala i el futur Arxiu Municipal. Abans que els ciutadans poguessin recórrer el resultat de nou mesos de feina, però, les autoritats han fet els discursos de rigor.

Joan Cañada, Director General d’Administració Local de la Generalitat, ha estat el primer en parlar per recordar que “inaugurar vol dir anar endavant, construir, millorar”. Cañada ha aprofitat l’ocasió per reflexionar sobre la crisi econòmica actual i sobre la necessitat de ser positius i saber aprofitar la situació per “amb menys recursos, ser més eficaços”: “Cal transmetre el suficient optimisme per impulsar l’economia, generar riquesa i dinamitzar la cultura. Optimitzar recursos, prioritzar les necessitats de la gent, exprimir enginy”. El Director General d’Administració Local ha aplaudit la recuperació del que considera “sens dubte, un edifici molt representatiu del poble, un símbol emblemàtic pel municipi” i ha qualificat la rehabilitació de la Torre de “projecte doblement interessant: per la rehabilitació i recuperació de l’edifici i perquè l’Ajuntament no assumeix noves despeses fixes. Serà la Diputació la que donarà nous serveis i assumirà els costos de manteniment de l’edifici”. Les obres de rehabilitació de la Torre de la Vídua de Can Sala han tingut un cost total de 891.703’89 euros, dels quals la Generalitat n’ha aportat 400.000 a través del Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC) i l’Ajuntament n’ha finançat la resta. A partir d’ara, però, serà la Diputació de Barcelona la que assumeixi tots els costos de manteniment de la torre després d’haver acordat amb l’Ajuntament que l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació d’ubicarà a Can Sala. Ezequiel Martínez, diputat delegat de Societat del Coneixement de la Diputació de Barcelona, ha destacat la voluntat de servei al món local d’aquesta institució: “La Diputació només té sentit donant suport als Ajuntaments, no té cap altra rao d’existir”.

Conxita Campoy, alcaldessa de Malgrat, ha recordat el llarg camí recorregut abans de la inauguració d’avui: la catalogació de la torre com a bé cultural d’interès local, les gestions per a poder comprar l’edifici als seus propietaris, la sensibilització dels veïns de Malgrat i el seu desig de conservar Can Sala: “Ha estat una obra molt complexa i complicada, resultat de l’aportació de moltíssimes persones i del poble de Malgrat, que amb la seva voluntat guia com s’ha de governar el poble”.

Les mirades dels visitants, però, també s’han dirigit cap a l’edific del nou Arxiu Municipal, situat on hi havia l’antic hotel Bombai. El Fons Estatal per a l’Ocupació i la Sostenibilitat Local (FEOSL) ha assumit íntegrament els costos de construcció del nou equipament, que comptava amb un pressupost de 1.600.413 euros. Joan Rangel, delegat del govern a Catalunya, ha destacat la necessitat de treball conjunt entre les diferents administracions: “Per fer coses cal sumar esforços. Tots, dins les nostres possibilitats, hi hem abocat recursos”. En referència a la Torre de Can Sala, Rangel ha aplaudit que les futures generacions puguin conèixer el patrimoni d’abans: “És un projecte que recupera el passat i un projecte cap al futur, per vosaltres i pels vostres fills”.

Pocs minuts després que Campoy, Cañada, Martínez i Rangel tallessin la senyera col·locada a l’entrada de l’edifici, la multitud que moments abans esperava enmig del carrer de Mar ha omplert les sales de Can Sala i del nou Arxiu Municipal. Nens i nenes feien lliscar les estanteries del nou arxiu, encara buides. Veïns i veïnes omplien el terrat de l’arxiu per fotografiar la Torre de Can Sala mentre les sales de la torre s’omplien de gent i alguns curiosos s’aplegaven davant d’imatges antigues de l’edifici per comparar el resultat de la rehabilitació amb la torre modernista original, la que va idear l’arquitecte Esteve Rocafort i Carreras el 1909. Entre els visitants hi havia Xavier Guitart, membre de l’equip d’arquitectes responsable de la restauració. Per Guitart, “l’objectiu era restaurar la torre, retrobar, després de la quantitat d’usos que ha tingut l’edifici, tots els elements que li otorguen el seu valor emblemàtic i històric”. L’arquitecte ha destacat el rigor històric amb què es va elaborar el projecte i la voluntat del seu equip de “ser rigurosos i fidels amb l’autenticitat de l’edifici i amb tot el seu esplendor passat”: “L’arquitectura no és si m’agrada o no m’agrada, i la restauració és anar encara més enllà, és tornar a fer allò que havia sigut”.

A la portada es parla de la presentació de Viure el càncer.

UNITAT CATALANA

A la revista som-hi! del mes de juliol – agost, núm. 368, a la portada i en l’editorial, fent referència a la manifestació que es va fer a Barcelona el dia 10 de juliol es deia:

Hi vam ser. Calia anar a donar resposta pel tracte que rep el poble català, i es va fer. Podríem dir que amb escreix, perquè es va aplegar més gent de la que es pensaven, tant els convocants, com els partits, i com els de Madrid.

Un milió cent mil, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, un milió i mig segons Omnium. Tant li fa, més d’un milió de persones és molta gent.

Una gent amb un comportament altament cívic, reivindicatiu però festiu, ferm però pacífic, dient les coses ben clares, i manifestant el què volien.

Allà es varen aplegar de tot. Autonomistes, federalistes, independentistes o simplement catalans emprenyats. Emprenyats perquè la sentència del Tribunal Constitucional retallant un Estatut que el poble català havia plebiscitat, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Un tribunal que s’ha anat desprestigiant amb els anys, perquè segons els entesos s’haurien d’haver limitat a acceptar el que poble ja havia aprovat o, qui és que té més poder que el poble?

Un acte unitari pels pèls, però unitari al cap d’avall. Ara caldrà veure com gestionen la força d’aquesta manifestació els nostres polítics. Uns polítics, que segons el nostre parer, posen per davant els interessos del país, els del seu partit. Uns polític, que voldríem que tinguessin la talla suficient per resoldre el contenciós que Catalunya té plantejat amb Espanya.

Ara ens trobem davant d’unes eleccions per escollir els representants que hauran d’ocupar els escons del Parlament, i de la unitat que molts voldríem no se’n veuen traces.

C i U diu que ara “no toca” parlar d’independència, que hi ha altres problemes més immediats a resoldre. Si ara “no toca”, quan tocarà? Potser no tocarà mai, perquè plantejar una cosa així podria fer emprenyar els nostres clients.

El PSC diu que s’ha d’aconseguir la totalitat de l’estatut plebiscitat i treballar per l’Espanya plural. De l’estatut aprovat pel parlament català, i “cepillado” a Madrid, no en diuen res, ni del federalisme tampoc, i és que van a remolc i han de bregar amb els sues germans del PSOE, que això de l’Espanya plural, a la majoria d’ells, no els fa gaire gràcia.

Del PP i Ciutadans, ja sabem que no estan per aquesta labor. Ells són espanyols, i defensen la Catalunya “real” (volen dir els passotes i al•lèrgics al català i a Catalunya), com si els que volem més llibertat i que no ens desplomin fóssim imaginaris.

I ERC? Ells estan per la consulta sobre la independència de Catalunya, però cada vegada són més pocs. Les lluites intestines, els egos, els protagonismes personals, van fraccionant un partit que va agafar força quan va saber aglutinar tot l’independentisme, estava unit, i tenien clar que calia que el poble els fes confiança, treballant i seguint un camí d’honestedat i respecte.

Dissortadament en el camí de l’independentisme, des que el conec, sempre ha passat el mateix. Quan s’ha aconseguit aplegar una quantitat de persones per treballar per l’ideal comú, sempre n’han sortit mitja dotzena que han creat un partit nou, han anat a la seva, els ha faltat temps per trencar i fragmentar un vot que si junt no era gaire, separat no és res. Només cal recordar que en el primer parlament democràtic de després de la guerra, no hi havia cap independentista, i sí s’hi va colar algun “fatxa”.

Pel que es veu, doncs, d’unitat catalana, la que ens hauria de fer lliures, res de res.

Ja se sap que aquest país nostre, com la societat d’arreu, és molt complex, i que no és fàcil governar a gust de tothom, però al marge de les paraules grandiloqüents, no sembla que aquests polítics d’ara despertin gaire confiança en l’electorat. Si fan coses positives per la ciutadania (que en deuen fer) no les saben explicar o no són les que els ciutadans voldrien. En canvi les parts negatives (burocràcia, ficades de pota, errors, obres mal fetes, etc.), són les que més es veuen i les que l’oposició s’encarrega d’airejar.

Uns polítics que són incapaços de trobar un mínim comú denominador per treballar plegats, perquè els catalans no siguem maltractats, ni trepitjats en la nostra dignitat, ni que ens prenguin el que és nostre, i de que no puguem decidir el que vulguem.

Es deia en l’editorial esmentada: Sense presses, però amb fermesa, cal que es facin els passos que calgui perquè s’aconsegueixi que ens puguem governar com vulguem, i que puguem decidir sobre les coses que ens afecten i passen al nostre territori, que no hàgim d’estar tutelats per ningú, i que puguem tractar els altres pobles i nacions de tu a tu, sense ser contínuament trepitjats.

Ara doncs, davant les eleccions, molts, desenganyats dels polítics, pensen que ja s’ho faran, i tot ésser respectable aquesta opinió, crec que hi ha altres camins abans que abandonar i deixar que se surtin amb la seva, que és seguir endavant perquè res canviï i tot segueixi igual, amb el seu futur personal assegurat.

Un dels camins pot ser convertir-nos en antisistema, per canviar radicalment el món i que deixin de manar els que tenen els diners i la paella pel mànec. Ep!, pacíficament eh!

Un altre, participar en les eleccions i votar en blanc. Seria una plantofada als que es creuen els reis del “mambo”, encara que serveixi de poc perquè no en farien cas.

Un altre, i aquest és potser el més utòpic, seria entrar massivament als partits polítics actuals i fer-los canviar des de dintre. (Ja, ja, ja).

El que sigui, però evitant de totes – totes, que els involucionistes, públics o amagats, que ens volen fer tornar als temps de la dictadura se surtin amb la seva.

Antoni Monguilod

NOSALTRES DECIDIM, SOM UNA NACIÓ
SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM
Hi vam ser. Calia anar a donar resposta pel tracte que rep el poble català, i es va fer. Podríem dir que amb escreix, perquè es va aplegar més gent de la que es pensaven, tant els convocants, com els partits, i com els de Madrid.

Un milió cent mil, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, un milió i mig segons Omnium. Tant li fa, més d’un milió de persones és molta gent.

Una gent amb un comportament altament cívic, reivindicatiu però festiu, ferm però pacífic, dient les coses ben clares, i manifestant el què volien.

Allà es varen aplegar de tot. Autonomistes, federalistes, independentistes o simplement catalans emprenyats. Emprenyats perquè la sentència del Tribunal Constitucional retallant un Estatut que el poble català havia plebiscitat, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Un tribunal que s’ha anat desprestigiant amb els anys, perquè segons els entesos s’haurien d’haver limitat a acceptar el que poble ja havia aprovat o, qui és que té més poder que el poble?

Un acte unitari pels pèls, però unitari al cap d’avall. Ara caldrà veure com gestionen la força d’aquesta manifestació els nostres polítics. Uns polítics, que segons el nostre parer, posen per davant els interessos del país, els del seu partit. Uns polític, que voldríem que tinguessin la talla suficient per resoldre el contenciós que Catalunya té plantejat amb Espanya.

Aquest país nostre és molt complex, i també ho és la seva composició social. No cal oblidar que el conformem ciutadans de Catalunya i catalans, tots amb els nostres drets, però amb deures que no són equitatius. Això també passa amb Espanya, els ciutadans de Catalunya, tenen més deures i menys drets que la resta d’espanyols. I aquesta situació, per justesa democràtica, hauria de canviar. I és cap aquí on haurien de treballar els dirigents catalans.

Sabem que la cosa no és senzilla, però si per una vegada, ens oblidéssim de capelles i capelletes, i d’altres interessos que no siguin els de tots, segurament ens en podríem sortir. És el que clamàvem els manifestants de l’altre dia: ja n’hi ha prou de maltractar-nos, de trepitjar la nostra dignitat, de prendre’ns el que és nostre, i de que no puguem decidir el que vulguem.

Sense presses, però amb fermesa, cal que es facin els passos que calgui perquè s’aconsegueixi que ens puguem governar com vulguem, i que puguem decidir sobre les coses que ens afecten i passen al nostre territori, que no hàgim d’estar tutelats per ningú, i que puguem tractar els altres pobles i nacions de tu a tu, sense ser contínuament trepitjats.

A veure doncs, si els nostres dirigents donen la talla i no passi com ha passa amb alguns dirigents municipals, que s’han inhibit davant la convocatòria del nostre President, i no han estat capaços de fer un crida ferma i forta a la ciutadania per participar en aquest acte de dignitat que va ser la manifestació del dia 10 de juliol.

som-hi!

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il•lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig de què esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada por el Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta a Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això es possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col•lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il•lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!