el corcó

EL CONTE DE L’ATZAGAIADA

Una vegada hi havia, als Països Catalans, una comarca costanera, prop d’una gran metròpolis. En aquella comarca hi havia hagut el primer tren de la península, i la primera autopista de pagament.

Comarca deixada de les administracions públiques durant molts anys, per als seus habitants era un calvari anar a la metròpoli. Uns trens públics deficients, i unes carreteres col•lapsades a les hores punta, feien que per recórrer uns pocs quilòmetres es trigués qui sap quant.

Sigui per vergonya, sigui perquè al cap d’avall s’escoltà els seus habitants, es va projectar construir una autovia que mitigués les dificultats de transport de la comarca, sobre tot de la part nord.

I quan els terrenys ja s’havien expropiat per construir-hi l’autovia, tot es va aturar. L’empresa financera més important del país (fundada per ajudar i garantir un futur millor a la gent senzilla) i la seva filial, que era la que tenia la concessió de la primera autopista de pagament de la península, varen veure el negoci que es perdia si aquella autovia es construïa, ja que tots els habitants de més de mitja comarca hi podrien passar de franc. Varen moure els fils corresponents, i les autoritats d’aquí –per a qui la pela és la pela i no es pot deixar passar una oportunitat de negoci–, i les autoritats d’allà –que s’estalviaven invertir aquí uns calés–, varen acceptar el canvi d’autovia a autopista de pagament. Diuen que les autoritats locals, varen callar com morts, per allò de l’obediència deguda als partits, i que l’única veu discordant, fou la del batlle de la població més perifèrica.

Per justificar tal atzagaiada, i per donar arguments als batlles davant les queixes i protestes dels veïns, es varen empescar la construcció de passeigs marítims que pagarien les autoritats d’allà, i el cobriment de les rieres, que pagarien les d’aquí.

Tant li feia que no fossin obres prioritàries i que hi hagués altres problemes més urgents a resoldre, del que es tractava era de que una empresa pogués fer negoci a costa dels ciutadans.

Alguns passeigs es varen fer, i altres es varen arreglar. A la població més perifèrica, només se’n va fer una tercera part.

En quant al cobriment de les rieres, van ser uns regals enverinats. A part que en algunes poblacions no feien cap falta aquestes obres, consistia en pagar la construcció d’un caixó de formigó, però l’embelliment i urbanització del sobre anava a càrrec del municipi que s’havia trobat amb el “regal”, per la qual cosa s’hi van haver de destinar uns recursos econòmics que feien falta per altres necessitats ciutadanes.

Els anys varen anar passant, les obres no s’acabaven, i altres criteris de conservació dels espais naturals més sostenibles arribaven del nord. En la població més perifèrica, les autoritats del moment s’entestaven en seguir el projecte fil per randa; per això s’havien de carregar un indret natural, prou malmès, però únic, i que era el que els quedava. Hi va haver algunes intencions de modificar aquelles obres, que després del temps passat, ni obeïa les directrius ni els criteris imperants en l’administració que havia de fer-les.

La pressió popular va fer que de moment es salvés l’indret de la destrucció que ja havia començat, mitjançà actuacions polítiques i judicials. L’autoritat competent va fer un nou projecte més modern, més respectuós amb el medi ambient i que resolia uns problemes no previstos. Però no hi va res a fer. Mira que hi havia problemes més urgents a resoldre, per exemple el de la desembocadura de la mateixa riera, que era niu de males olors i porqueria, i que era obra prioritària per qui havia de pagar, però això no importava.

No hi va haver res a fer. Aquí el que importava era salvar l’orgull (mal entès) de qui manava, que no es pogués dir que s’havien fet enrera i anaven equivocats (ells no s’equivocaven mai) i fent seguidisme d’uns criteris tècnics, allunyats dels més racionals i actualitzats del nou projecte que s’havia proposat, varen tirar endavant amb les obres de destrucció, malgrat no estar resoltes les resolucions judicials sobre l’afer. Tot això, amb l’aquiescència dels partits que manaven més amunt. I així és com es va fer una altra atzagaiada.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat; vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos… com l’espai de can Feliciano de Malgrat.

Antoni Monguilod