Ja han passat trenta anys des que aquesta revista som-hi! va començar la seva singladura. I sembla que era ahir…

Trenta anys apareixent ininterrompudament i puntual a les llars malgratenques.

Trenta anys, gairebé mitja vida, acompanyant els lectors en aquest període de la nostra història tant interessant.

Trenta anys d’aquell primer número en el que hi parlàvem de la recentment instituïda Generalitat de Catalunya, parlàvem de les zones verdes perdudes, del barri de Can Viadé, de l’esport, i recordàvem a Mn. Joan Alsina.

Trenta anys mantenint-nos fidels als quatre pilars sobre els que ens fonamentàrem: veracitat en la informació, tolerància i respecte a totes les opinions, defensors d’idees progressistes, i arrelament al nostre poble, al nostre país.

I mirant endarrera, no podem deixar de consignar com ha canviat la vida de tothom, amb un major nivell de vida, amb un millor benestar, i amb més qualitat de vida. Però també amb alguns canvis que no creiem bons per a la societat.

Vàrem arrencar amb una societat canviant, que volia deixar enrere la nit franquista, i volia recuperar el protagonisme que li corresponia i que li havia estat escamotejat, una societat il·lusionada, que es creia que un canvi era possible, que una major participació podia ser, i així va ser en un principi. Molts foren els ciutadans que s’apuntaren a aquest nou model de vida a aquesta nova manera de fer, i així vàrem veure com anava canviant el poble, el país, l’Estat,… Però canviar costava, tota l’estructura franquista es mantenia, tots els funcionaris dirigents continuaren ocupant els seus llocs, i els estaments democràtics, hagueren de lluitar contra maneres de fer, formes de procedir de la dictadura. I de mica en mica, els ciutadans que havien participat en el canvi, es varen anar apartant, deixant amos de la situació, unes estructures partidistes, que no sempre avantposaven l’interès general al del partit.

Han manat les esquerres i les dretes, les primeres, no fent les polítiques que s’esperava d’elles. I en quant a les segones, en el moment que han pogut manar al seu aire, els ha sortit l’essència franquista i han conduït a crear un fort malestar entre els pobles d’Espanya.

Quan vàrem sortir, l’octubre del 1977, feia pocs mesos que el poble s’havia manifestat per reivindicar un espai (particular) perquè no és perdés, i fos públic.

Trenta anys després, les circumstàncies han fet que el poble s’hagi tornat a manifestar, aquesta vegada per reivindicar que no es malmeti un espai singular i públic. Això ens ha de dur a pensar, que la participació i vigilància de la ciutadania ha de ser constant. Abans, perquè unes persones no elegides, feien i desfeien sense comptar amb l’opinió dels veïns, i ara, perquè aquells que el poble ha elegit, tinguin també en compte l’opinió i els sentiments de la ciutadania. Perquè no és bo deixar als polítics sols que facin les coses al seu aire; el poble, sempre ha d’estar vigilant perquè no es desviïn d’allò que interessa a tots. I no es vol dir amb això que els polítics vagin contra els interessos dels ciutadans, sinó que algunes vegades poden adoptar posicions equivocades, o si més no, sense atendre totes les sensibilitats, i que amb alguns retocs a allò que fan, serviria per fer contents a tothom.

Sabem que les dues situacions no són comparables. Però abans, els ciutadans varen parar les obres d’enderroc de Can Campassol, i es varen manifestar lliurement, i aquí no va passar res.

Avui, s’ha criminalitzat uns quants malgratencs, perquè defensaven una part del patrimoni de Malgrat del procedir dels que manen, i molts dels seus veïns els han donat la raó, participant en la protesta, i signant a favor de que l’arbreda de Can Feliciano no es malmeti. Des d’aquí, protestem del procedir poc democràtic de les nostres autoritats, perquè de cap manera haurien de permetre que tirés endavant un judici contra uns ciutadans que haurien de ser honorats pel seu civisme.

Permeteu que fem, també, una mica d’autocrítica. Perquè no sempre hem estat a l’alçada de les circumstàncies, perquè no hem sabut seguir una línia prou crítica amb el poder establert, perquè no hem trobat la manera de ser la veu que apuntés els problemes irresolts, perquè no hem treballat prou per posar el dit a la nafra en les qüestions que afecten els ciutadans, per…

Malgrat això, sí que hem aconseguit que som-hi! sigui la revista de tothom, que tothom hi pugui dir la seva –malgrat ens hagi pogut ocasionar algun mal de cap–, i que tothom sàpiga que és la finestra per on tots els malgratencs poden expressar llurs opinions i pensaments.

Tot això, amb l’esforç que representa fer-la sortir mensualment, assumint amb feina, que els costos es mantinguin, i poder portar una economia sanejada, sense dependre de ningú, la qual cosa ens dóna una llibertat que tal vegada d’una altra manera no tindríem.

També és ara el moment, de donar les gràcies. En primer lloc als anunciants, ells són un puntal important de la nostra economia; gràcies als subscriptors, per la seva fidelitat; gràcies als col·laboradors i als que ens envien els seus escrits, si no rebéssim cartes i articles, faria anys que hauríem plegat; gràcies també al lector, receptor i divulgador de la nostra feina.

Avui estem en condicions de poder anunciar, que molt possiblement molt aviat, som-hi! el pugueu trobar a internet, en un blog obert a tothom, i on sigui més fàcil arribar a molta gent, i esdevingui una finestra encara més gran, que airegi aquest poble nostre.

Felicitats a tots per l’efemèride, i gràcies per la vostra fidelitat. Tant de bo ens poguéssim retrobar d’aquí a trenta anys més, si no tots, perquè per imperatius de vida no serà possible, sí els nostres successors i els nostres descendents.